Un miracle en tres mesos

La notícia narra el mal tràngol de dos infants de Daadab, a Kènia.

Dos nens desnutrits que, gràcies a les oenagés han pogut sobreviure.

Minhaj Gadi, un d’aquests dos infants afectats, no només estava extremadament prim sinó que estava apàtic, absent. Ni un somriure, ni un joc. Fins que, amb els primers quilos van tornar els somriures.   Sis setmanes després els nens ja eren uns altres.

Actors : ONG, nens afectats (Minhaj Gadi i Mohamed), els pares d’aquests nens, els Metges sense fronteres i la Oxfam Internacional.

Víctimes : En aquest cas són els infants, però tot i així, hi ha víctimes de totes les edats.

Trobo que és una notícia inquietant ja que t’impacta molt llegir aquestes desgràcies i alhora t’alegres per aquests nens que han pogut sobreviure després d’estar tan a prop de la mort. Però, en aquesta notícia només se’n parla del cas de dos nens. Hi ha milers de persones, de totes les edats, que estan passant per el mateix i tot i que s’intenta ajudar no n’hi ha prou; molt poca gent ajuda en comparació a les persones afectades, però són moltes més les que no ajuden perquè no s’hi veuen implicades. 

Mònica Ramiro 4t B ESO

Enllaç: La Vanguardia

" Me prendí fuego para que se hable de los derechos humanos en Tíbet"

"No tuve éxito. Hubiera preferido morir. Me prendí fuego para que se hable de los derechos humanos en Tíbet", dice contundentemente Megmar Tenzin. Este tibetano es uno de los últimos en la lista de la docena que se han prendido fuego este año. Les llaman los "mártires en llamas" y la mayoría son monjes y monjas. Muchos han muerto y la mayoría se concentra en Sichuan, en el suroeste de China. Hace una semana el joven de 26 años tomó un autobús que lo llevó hasta la puerta de la Embajada de China en Nueva Delhi. Ahí se roció con la sustancia y encendió su mechero. Ardió por unos segundos, "pero los guardias de la embajada llegaron en unos segundos con los extintores. Me sorprendió que llegaran tan rápido", dice. El tibetano narra así su historia en el modesto hotel en el que está al cuidado de la comunidad tibetana.

El Tibet està en una situació que no hi ha massa drets humans i per això la gent s'immola a si mateixa, els actors podrien ser els polítics que forcen a la gent a aquetes situacions límit per arribar a un estat lliure.

Jo crec que està bé cridar l'atenció per a que compleixin els drets humans però tampoc s’han de prendre foc a si mateixos, estaria bé que es revoltessin entre tots però sense suïcidar-se ni intentar-ho.

Carlos Motje Garcia 4-A

enllaç: http://internacional.elpais.com/internacional/2011/11/12/actualidad/1321111615_469827.html

Colòmbia: Dones i nenes supervivents de violència sexual exigeixen justícia

Una família que vivia del conreu de la seva terra en el departament de Vichada, fins que,

en el juliol de 2010, uns soldats els van detenir i se’ls van emportar a la muntanya, acusant-los de ser guerrillers. Els soldats van agredir sexualment a la dona.

Aquest cas no és l’únic. Dones i nenes venen sent objecte de una violència sexual generalitzada i sistemàtica a mans de: paramilitars, membres de les forces de seguretat i combatents de la guerrilla. Les dones són violades pel simple fet de ser-ho, per explotar-les com esclaves sexuals, per sembrar el terror en les comunitats i així facilitar la imposició del control militar, per obligar a famílies senceres a fugir de els seves cases i permetre l’apropiació de les seves terres, i per venjar-se dels adversaris. Les defensores dels drets humans i les líders comunitàries són agredides sexualment per represàlia de la seva labor o en un intent de silenciar-les.

Els actors són l’Estat, els soldats, paramilitars, membres de les forces de seguretat i combatents de la guerrilla.

Les víctimes són la parella que han estat agredits sexualment i la resta de dones i nenes que són objecte de la violència sexual.

No hi ha finançament ja que l’Estat no els ha ajudat.

Aquest fet va totalment en contra els Drets Humans.

Crec que està molt malament això que fan de violar a les dones i nenes, no tenen cap raó per violar-les i s’haurien de frenar aquests conflictes amb més seguretat amb alguna ajuda d’altres països perquè les forces d’aquest país són qui provoca aquest conflicte.

   Oriol Muro Valcarce  4t ESO B

ENLLAÇ:  Amnistia Internacional

Activistes sirians assetjats a tot el món

Imad Mauhalhel viu a Espanya i s’ha manifestat davant l’ambaixada de Síria a Madrid. El juliol de 2011, el seu germà Aladdin Mauhalhel va estar detingut i el van obligar, mitjançant tortura, a identificar el seu germà entre els altres participants. El 29 d’agost el van tornar a detenir i va ser obligat a trucar a Imad per demanar-li que deixés d’assistir a les protestes. Des de llavors no s’ha tornat a tenir informació sobre Aladdin.

Malek Jandali va abandonar Síria en 1994, ara viu als EUA. El 23 de juliol va assistir a una manifestació a favor de reformes davant la Casa Blanca, a Washington. Dies després, a Síria, el seu pare va ser emmanillat i portat a la força a casa, on també era la mare. Van ser colpejats, i l’única resposta que van obtenir va ser: “Això és el que passa quan el seu fill es burla del govern”.

No són els únics casos. Més de trenta activistes en vuit països afirmen haver sofert intimidació per part de funcionaris diplomàtics.En molts casos, els manifestants davant les ambaixades de Síria han sigut filmats o fotografiats. A més les famílies de diversos d’aquests activistes han estat atacades per forces de seguretat.Això és una altra mostra de que el govern de Síria no tolera opinió dissident. La societat siriana té tot el dret a gaudir de llibertat d’expressió i reunió.

Com podem observar, hi ha unes víctimes molt clares, la societat de Síria. Ja visqui a Síria, a Madrid o on sigui.Els actors, en aquest cas els que haurien de fer justícia, no fan més que mal per a que la gent no es queixi sobre Síria.Una clara violació dels drets humans. Tothom té dret a expressar-se, i això ha de ser així.En aquests dos casos es pot observar perfectament, dues persones en altres llocs del món, donant la seva opinió manifestant-se, i només per això, els filmen o fotografien i contacten amb les seves famílies per a torturar-les, amb la finalitat que la gent no es manifesti més.

Jo crec que amb això no aconseguiran res, o no haurien d’aconseguir res.Tothom hauria de fer l’impossible per a que això no seguis així, ja que és una injustícia.En el cas d’Imad, que detenen el seu germà per a aconseguir que no es manifesti, i després d’això ja no tornen a saber més d’ell, la família té por que hagi mort a causa de la tortura. Creieu que es manera de viure preocupat per si han pogut matar el teu germà, després de torturar-lo només per expressar-se?En el segon cas, Malek es manifesta, i per això, colpejant al seu pare i a la seva mare. Creieu que es manera de viure, preocupant-se si pel que penses la teva família pot ser danyada?

Laia Soler Izquierdo (4t ESO A)

Iwao Hakamada, 43 anys esperant la mort

Iwao Hakamada porta des de 1968 condemnat a mort per haver assassinat al cap de la seva empresa, la seva dona i els seus fills, encara que no hi ha proves. A causa d’això pateix una malaltia cerebral i està aïllat de l’exterior.

La pena de mort és de les pitjors tortures, per les circumstàncies en les que et trobes. Una de les quals és que t’informen de l’execució el mateix dia i als teus familiars quan ja t’han executat.

Un dels jutges que van condemnar a Iwao no estava d’acord amb els seus companys però va tindre que cedir, al cap de poc va renunciar al seu lloc.

Iwao Hakamada

Com a actors estarien el govern per imposar aquestes lleis, els policies, el veritable assassí i els jutges. En la part de víctimes caldria destacar primer de tot al condemnat Iwao Hakamada, així com també als assassinats, el cap de l’empresa, la dona i els fills. Les causes son un assassinat amb proves indesxifrables i sense cap mena de sentit. No hi ha finançament per cap part. Actuen les ONG per al desenvolupament, però en cap moment es tenen en compte els drets humans ja que la pena de mort és molt injusta.

Trobo que es molt inhumà que condemnin a una persona a la forca quan ni tan sols és possible que hagi sigut ell. Després, mentres esperi, s’hagi d’ estar 43anys aïllat del món esperant la seva condemna.

Però trobo que el que ha fet el jutge de deixar el seu treball, tot i que no ajudi a evitar la condemna, és molt solidari per la seva part.

Aina Queral  (4t ESO B)

Enllaç:  Amnistia Internacional

Colombia: mujeres y niñas sobrevivientes de violencia sexual exigen justicia

“La violencia sexual contra la mujer es una práctica habitual, extendida, sistemática e invisible en el contexto del conflicto armado colombiano.” Corte Constitucional de Colombia, 2008.

Sandra i Carlos vivían en un departamento de Vichada hasta que en julio de 2010 unos soldados les detuvieron acusados de guerrilleros. Los soldados acusaron sexualmente a Sandra.

Las autoridades se han negado a reconocer la declaración de la pareja, y no han recibido ninguna ayuda del Estado. La pareja denunció la agresión de la Fiscalía General de la Nación que ahora investiga el caso. Ha habido muy pocos avances.

Las mujeres sufren abusos sexuales por el simple hecho de serlo. Muy pocos autores de estos crímenes han comparecido ante la justicia. Las defensoras de derechos humanos y las líderes comunitarias son agredidas también sexualmente en represalia por su labor o en un intento de silenciarlas.

Se puede observar que en Colombia, como en muchos otros sitios, hay mujeres que son acosadas sexualmente. Ésas son víctimas.

Los soldados, son un ejemplo clarísimo de actores, que por ejemplo en el caso de esa pareja, se la llevaron acusándoles de guerrilleros y luego abusaron sexualmente de Sandra.

También vemos un claro caso de actores sin el uso de la violencia, como son las defensoras de derechos humanos y las líderes comunitarias. Ellas también, son un caso de víctimas, al ser acosadas sexualmente para conseguir que permanezcan en silencio.

Es una clara violación de los derechos humanos.

Personalmente pienso que nadie debería pasar por eso, y nadie se lo merece.Tampoco entiendo como la justicia no puede hacer nada al respecto, tiene que ser tan duro pasar por algo así. Encima, cuando gente como las defensoras intentan ayudar, no hacen más que salir perdiendo, agrediéndolas a ellas para que no se lo cuenten a nadie y permanezcan en silencio.

Ninguna mujer se merece pasar por esto, y menos aún que haya gente que piense que si, y que sea solo por el hecho de serlo.

Laia Soler Izquierdo (4t ESO A)