Pederastas en familia

Los abusos sexuales a menores están protagonizados muchas veces por personas del entorno inmediato de los y las menores, familiares o personas cercanas a la familia. Suele empezar cuando los niños tienen una edad media de 11 años y los tienen amenazados y engatusados con regalos. Por estos motivos las víctimas tardan mucho en denunciarlos.

Todos los delincuentes sexuales recurren a las mismas amenazas siempre, logrando su objetivo; “si lo cuentas no te van a creer” o “si lo cuentas me iré de casa y la familia sufrirá por tu culpa”>.

Los pederastas habitualmente son hombres que están en paro y comenten el abuso cuando su pareja, la madre de la víctima, está trabajando. Las víctimas que sufren este tipo de delitos sufren un tormento que se manifiesta en episodios de depresión, ansiedad, un bajo rendimiento escolar, pérdida de autoestima, incapacidad para olvidar lo vivido y miedo a la figura masculina.

En la pederastia se puede identificar como actores a los hombres que abusan (sexualmente) de las víctimas que son menores.

Los conflictos que hay en esta sociedad no son sólo las guerras, sino que se presentan en la vida cotidiana y estos deberían ser atendidos con un interés de la misma magnitud que los conflictos bélicos. Las causas que provocan estos hechos serían la poca intervención del Estado para castigar a los culpables. Estos casos deberían ser investigados profundamente y llevados a la justicia. La ley tendría que condenar a un pederasta igual que a un criminal.

Nikol Pita

4t E ESO

Enlace: El Periódico

L'ONU insisteix Espanya que ha de complir “la seva obligació” i buscar els desapareguts

Aquesta notícia ens parla sobre que l’ONU exigeix Espanya a buscar als desapareguts de la Guerra Civil i de la dictadura de Franco, encara que l’Estat Espanyol no ha fet cap pressupost ni res per buscar els desapareguts. L’ONU també exigeix que busquin els culpables de les morts durant la Guerra Civil i la dictadura, i que si trobessin als culpables que els jutgessin, que els declarin culpables i que siguin sancionats per les seves greus accions. 

Les víctimes d’aquesta noticia són els desapareguts i la família dels desapareguts ja que ells no saben on són els seus familiars desapareguts i no estan tranquils. 

Els actors de la Guerra Civil i de la dictadura són els “franquistes” i l’exèrcit Espanyol ja que eren els causants de moltes desaparicions de persones, sobretot dels republicans perquè varen ser qui a la Guerra no volien a Franco de ”líder” del país i aquest després es venjà castigant-los i matant-los de maneres molt cruels. Els actors que no mouen ni un sol dit per buscar als desapareguts és l’Estat espanyol ja que si trobessin alguns dels desapareguts trobaríem moltes coses que l’Estat no vol que sapiguem. 

En cap dels dos casos no es respecten els drets humans ja que si no no haguessin desaparegut tantes persones i ara mateix l’Estat com a mínim buscaria a les persones desaparegudes però aquests no ho fan. El finançament en els dos casos correspon a l’Estat encara que no busquin a les persones desaparegudes.

Des del meu punt de vista tot el que va passar durant la Guerra Civil i la dictadura franquista és totalment injust ja que es va jutjar a molta gent de manera injusta i se’ls i va implantar tot tipus de càstigs que moltes vegades arribaven fins a la mort. Ja que molta gent ha patit molt pels seus familiars desapareguts, jo crec que com a mínim l’Estat espanyol hauria de buscar als desapareguts ja que és vergonyós que encara no hagin fet ni un miserable pressupost del què els hi podria costar aquesta recerca. 

Gisela Garcia 4E ESO

Font: EL PAÍS

Afganistan: La guerra subcontractada

Les empreses privades són subcontractades pels exèrcits que fan la guerra a l'Afganistan o a l'Iraq i això es converteix en la principal font de finançament de la guerra. En aquests tipus de guerres a part dels actors violents també actuen actors no violents com les ONGs o periodistes que també es converteixen en objectiu dels atacs dels combatents.

La protecció dels actors no violents hauria de ser augmentada, ja que són els encarregats de proporcionar ajuda a la població afectada per la guerra. La guerra no hauria de ser un negoci, ja que els països haurien de tenir altres prioritats.

Núria Ibáñez Colomina 
4t ESO C

[Notícia publicada al diari Ara per Cristina Mas, diumenge 24 de Novembre 2013, pàgina 16]

Milers de persones formen una “marea verda” a Madrid contra la llei Wert

Milers de persones han sortit als carrers de Madrid per protestar, una vegada més, contra les retallades i contra l’anomenada llei Wert de reforma educativa aprovada només amb l’únic suport parlamentari del PP. Van votar en contra la resta de partits excepte UPN, que no va votar. És més, la resta de partits van anunciar la seva intenció d’anul·lar-la en el moment en que el PP perdi la majoria absoluta en el congrés dels Diputats.

Els actors, si parlem de la manifestació, són els civils, i la víctima és Wert. Però si parlem sobre la reforma educativa seria tot el contrari.

Jo crec, que és absurda aquesta situació. El PP no veu que ningú o quasi ningú està d’acord? Fins i tot cap partit, a part del PP, ha votat a favor! A part, que hi ha hagut moltíssimes vagues d’escoles i manifestacions de protesta. Jo no ho entenc, per què segueixen amb això.

Sara Ortega Ramírez 

4 ESO B   

Enllaç: El País

Càstigs de l'era talibana

El govern d’Afganistan s’està plantejant de tornar a imposar càstigs propis de l’era talibana com ara lapidacions en públic, flagel·lacions i amputacions.

Fins fa deu anys amb el derrocament dels talibans, semblava que el país podia reformar de manera gradual els drets humans perduts, però ara, s’estan plantejant de legalitzar la violència.

Amnistia Internacional ha denunciat aquest cas i està intentant que el país rebutgi la idea de recuperar aquests terribles càstigs. La majoria de vegades aquesta violència s’aplica en situacions que mai haurien d’estar penalitzades, com ara en les relacions sexuals pactades entre adults o la tria de la pròpia religió.

Les causes del conflicte a Afganistan comencen amb la Guerra Freda. Afganistan estava sota domini de la Unió Soviètica i, a principis dels anys 80, la CIA va finançar la resistència afganesa perquè es revoltés contra els russos sense tenir en compte que dins d’aquest exèrcit rebel hi havia soldats radicals musulmans. Al cap de 20 anys, aquests grups s’havien convertit en els talibans i controlaven tota la població d’Afganistan a través d’una interpretació extrema de l’islamisme i l’aplicació de càstigs salvatges a qui no complia les normes imposades.

El govern afganès té ara el paper més important en aquest conflicte, ja que d’ell dependrà el fet de retrocedir o avançar com a país.

Un altre actor important és la ONG d’Amnistia Internacional que publicant aquesta notícia informa a la població aliena perquè respongui. També actua amb totes les intervencions que està fent al govern per abolir la violència.

Els drets humans a Afganistan són gairebé inexistents. Només el simple fet de plantejar-se la recuperació dels càstigs talibans demostra que parlem d’un país que utilitza la violència com a primera resposta.

Jo penso que el problema principal és una gran falta de tolerància cap als altres. El govern d’Afganistan, tot i ser una democràcia, es regeix per unes idees concretes que si no se segueixen són penalitzades amb càstigs salvatges.

Crec que Afganistan té unes institucions molt febles que en qualsevol moment poden tornar a caure a la temptació de recórrer al terror com a recurs principal.

També penso que aquesta mena de respostes cap al conflicte es deuen a que segurament el país no ha conegut mai cap altra manera de resoldre els problemes que no siguin a través de la violència.

Claudia Serra Castejón

4t E

Enllaç: Amnistia internacional

Violencia sexual contra mujeres dentro del conflicto armado en Colombia

l

Mujeres y niñas son objeto de una violencia sexual generalizada y sistemática a manos de todas las partes del conflicto armado de Colombia. Las violan y las someten a abusos sexuales y a menudo son tratadas como trofeos de guerra.

Han sufrido abusos sexuales por el simple hecho de ser mujeres. Las mujeres son escogidas como víctimas también por su labor como defensoras de derechos humanos o como líderes comunitarios y sociales.

Como señala el informe de Amnistía Internacional, "Eso es lo que nosotros exigimos, que se haga justicia", las autoridades colombianas no han abordado efectivamente la ausencia de justicia para las mujeres y niñas sobrevivientes de violencia sexual durante el conflicto armado.

Incluso cuando la mujer reúne el coraje necesario para denunciar un caso de violación o de violencia sexual, éste rara vez se investiga efectivamente. Las mujeres indígenas sobrevivientes de la violencia sexual sufren barreras adicionales, como la ausencia de traductores, las dificultades para viajar desde zonas remotas a los lugares donde pueden obtener asistencia oficial y la significativa presencia de combatientes en las zonas donde viven.

Amnistía Internacional ha pedido a las autoridades colombianas que elaboren una estrategia global para garantizar la prevención, investigación y enjuiciamiento efectivos de la violencia contra la mujer relacionada con el conflicto, y que ofrezca remedio a las víctimas.

En relación a los conflictos armados podemos ver que todos los hombres que forman parte del conflicto, es decir, paramilitares, miembros de las fuerzas de seguridad y combatientes de la guerrilla se aprovechan de la situación del país para abusar de las mujeres, la parte de la sociedad más débil después de los niños.

Aunque en este caso estamos hablando sobre el conflicto armado de Colombia, esto sucede en cualquier

Me parece despreciable que hagan servir a las mujeres como objetos, por el simple hecho de ser más débiles y por que haya un conflicto en el país. Muchas veces sufren desde pequeñas y quedan marcadas de por vida, si es que sobreviven. La violación deja secuelas en las mujeres, y eso es quizás lo que la gente aún no ve.

Natalia Correa

4tB ESO

Enllaç: Amnistia internacional

República Centreafricana: les imatges per satèl·lit mostren les conseqüències dels abusos

Des de fa uns mesos a la República Centreafricana, s’estan cometent abusos contra els drets humans i atemptats de grups armats.

Tot això està provocat pels grups armats que s’han fet amb el control del país: Anti Balaka (a favor dels cristians) i Seleka (a favor dels musulmans). Com que aquests són enemics, s’ataquen constantment entre ells, i a la vegada destrueixen habitatges i sembren el pànic entre la població. La gent de la República Centreafricana està espantada i per això s’estan produint grans desplaçaments de població i migracions a països veïns.    

Es pot observar que els autors més clars del conflicte són els grups armats Anti Balaka i Seleka. Però també en part algunes ONG que han estat intentant intervenir en el conflicte, com per exemple, Amnistia Internacional.

Les víctimes, clarament, són la població cristiana i musulmana.

Com a violació dels drets humans podem observar que hi ha hagut morts, destrucció d’infraestructures, saqueigs i violacions de dones. Tot això ha portat una conseqüència, els desplaçaments de població i les migracions a països veïns, que han produït molts refugiats.

I també podem veure que la democràcia d’aquest país  és escassa, ja que els grups armats no han tingut molts problemes per fer-se amb el control del país; això significa que les institucions polítiques del país eren molt febles.

Jo crec que aquesta situació que s’està vivint a la República Centreafricana, és molt semblant a la que es va produir a Rwanda, fa vint anys. L’única diferència, és que, en aquest cas lluiten cristians i musulmans. Però en aquest cas, jo trobo un problema, i és que, els militars del país no estan fent res al respecte, els països veïns tampoc, i el pitjor de tot, els mitjans de comunicacions quasi no han parlat d’aquest problema, més ben dit no ho han fet; l’única organització que ens ha posat al corrent del que passa és Amnistia Internacional.

En aquest cas jo hem pregunto: què fa falta perquè un conflicte sigui reconegut internacionalment? Jo, en aquest cas no ho sé.

Helena Ramada Vilas  

4t ESO B

Enllaç: Amnistia Internacional

Nova matança de 23 persones commou a Mèxic

S'han trobat 9 cadàvers penjats d'un pont amb signes de tortura. Poc després, mentre els policies rastrejaven la zona, van trobar, dins d'un cotxe, els cossos de 14 persones mutilades. La policia atribueix aquestes morts al crim organitzat. No és la primera vegada que això passa a Mèxic, ja que des de fa un any, l'exèrcit mexicà ha pres les tasques de la seguretat pública, degut a l'alta corrupció que hi ha entre la policia del país.

Els actors d'aquest conflicte són les persones que han comès el crim, tot i que també són responsables les persones que han ordenat aquesta matança. Les víctimes d'aquest conflicte, són els 23 morts i les seves respectives famílies, tot i que també podrien ser-ho totes les persones (sobretot nens), que hagin vist aquest desagradable incident, ja que això els pot marcar per a tota la vida. Tot i les moltes morts que hi ha a Mèxic a causa del tràfic d'armes i de drogues, aquest conflicte no està considerat com una guerra, encara que hi hagin mort més persones que en alguna guerra que sí que ha estat declarada. El que està passant actualment a Mèxic es tracta d'un conflicte difús, ja que no se saben ben bé les causes de perquè va començar.

Si s'apliqués una mesura de desarmament, potser contribuiria a que aquests crims disminuïssin, tot i que no desapareixerien, perquè per això cal que hi hagi una estabilitat política i social al país, és a dir que existís un desenvolupament igual per a tota la població i així evitar que la part menys desenvolupada hagués de recórrer al narcotràfic.

Tot i que l'exèrcit ha pres el domini de la seguretat pública des de fa un any, s'hauria de procurar protegir més a la població, perquè si no, aquesta li costarà molt més agafar confiança en que la seva situació pot canviar, i això farà molt més lent el procés de desenvolupament del país.

Paula Reixats Monge (4t E ESO)http://www.lavanguardia.com/internacional/20120505/54289863309/nueva-matanza-de-23-personas-sacude-mexico.html

" Me prendí fuego para que se hable de los derechos humanos en Tíbet"

"No tuve éxito. Hubiera preferido morir. Me prendí fuego para que se hable de los derechos humanos en Tíbet", dice contundentemente Megmar Tenzin. Este tibetano es uno de los últimos en la lista de la docena que se han prendido fuego este año. Les llaman los "mártires en llamas" y la mayoría son monjes y monjas. Muchos han muerto y la mayoría se concentra en Sichuan, en el suroeste de China. Hace una semana el joven de 26 años tomó un autobús que lo llevó hasta la puerta de la Embajada de China en Nueva Delhi. Ahí se roció con la sustancia y encendió su mechero. Ardió por unos segundos, "pero los guardias de la embajada llegaron en unos segundos con los extintores. Me sorprendió que llegaran tan rápido", dice. El tibetano narra así su historia en el modesto hotel en el que está al cuidado de la comunidad tibetana.

El Tibet està en una situació que no hi ha massa drets humans i per això la gent s'immola a si mateixa, els actors podrien ser els polítics que forcen a la gent a aquetes situacions límit per arribar a un estat lliure.

Jo crec que està bé cridar l'atenció per a que compleixin els drets humans però tampoc s’han de prendre foc a si mateixos, estaria bé que es revoltessin entre tots però sense suïcidar-se ni intentar-ho.

Carlos Motje Garcia 4-A

enllaç: http://internacional.elpais.com/internacional/2011/11/12/actualidad/1321111615_469827.html

Activistes sirians assetjats a tot el món

Imad Mauhalhel viu a Espanya i s’ha manifestat davant l’ambaixada de Síria a Madrid. El juliol de 2011, el seu germà Aladdin Mauhalhel va estar detingut i el van obligar, mitjançant tortura, a identificar el seu germà entre els altres participants. El 29 d’agost el van tornar a detenir i va ser obligat a trucar a Imad per demanar-li que deixés d’assistir a les protestes. Des de llavors no s’ha tornat a tenir informació sobre Aladdin.

Malek Jandali va abandonar Síria en 1994, ara viu als EUA. El 23 de juliol va assistir a una manifestació a favor de reformes davant la Casa Blanca, a Washington. Dies després, a Síria, el seu pare va ser emmanillat i portat a la força a casa, on també era la mare. Van ser colpejats, i l’única resposta que van obtenir va ser: “Això és el que passa quan el seu fill es burla del govern”.

No són els únics casos. Més de trenta activistes en vuit països afirmen haver sofert intimidació per part de funcionaris diplomàtics.En molts casos, els manifestants davant les ambaixades de Síria han sigut filmats o fotografiats. A més les famílies de diversos d’aquests activistes han estat atacades per forces de seguretat.Això és una altra mostra de que el govern de Síria no tolera opinió dissident. La societat siriana té tot el dret a gaudir de llibertat d’expressió i reunió.

Com podem observar, hi ha unes víctimes molt clares, la societat de Síria. Ja visqui a Síria, a Madrid o on sigui.Els actors, en aquest cas els que haurien de fer justícia, no fan més que mal per a que la gent no es queixi sobre Síria.Una clara violació dels drets humans. Tothom té dret a expressar-se, i això ha de ser així.En aquests dos casos es pot observar perfectament, dues persones en altres llocs del món, donant la seva opinió manifestant-se, i només per això, els filmen o fotografien i contacten amb les seves famílies per a torturar-les, amb la finalitat que la gent no es manifesti més.

Jo crec que amb això no aconseguiran res, o no haurien d’aconseguir res.Tothom hauria de fer l’impossible per a que això no seguis així, ja que és una injustícia.En el cas d’Imad, que detenen el seu germà per a aconseguir que no es manifesti, i després d’això ja no tornen a saber més d’ell, la família té por que hagi mort a causa de la tortura. Creieu que es manera de viure preocupat per si han pogut matar el teu germà, després de torturar-lo només per expressar-se?En el segon cas, Malek es manifesta, i per això, colpejant al seu pare i a la seva mare. Creieu que es manera de viure, preocupant-se si pel que penses la teva família pot ser danyada?

Laia Soler Izquierdo (4t ESO A)

Colombia: mujeres y niñas sobrevivientes de violencia sexual exigen justicia

“La violencia sexual contra la mujer es una práctica habitual, extendida, sistemática e invisible en el contexto del conflicto armado colombiano.” Corte Constitucional de Colombia, 2008.

Sandra i Carlos vivían en un departamento de Vichada hasta que en julio de 2010 unos soldados les detuvieron acusados de guerrilleros. Los soldados acusaron sexualmente a Sandra.

Las autoridades se han negado a reconocer la declaración de la pareja, y no han recibido ninguna ayuda del Estado. La pareja denunció la agresión de la Fiscalía General de la Nación que ahora investiga el caso. Ha habido muy pocos avances.

Las mujeres sufren abusos sexuales por el simple hecho de serlo. Muy pocos autores de estos crímenes han comparecido ante la justicia. Las defensoras de derechos humanos y las líderes comunitarias son agredidas también sexualmente en represalia por su labor o en un intento de silenciarlas.

Se puede observar que en Colombia, como en muchos otros sitios, hay mujeres que son acosadas sexualmente. Ésas son víctimas.

Los soldados, son un ejemplo clarísimo de actores, que por ejemplo en el caso de esa pareja, se la llevaron acusándoles de guerrilleros y luego abusaron sexualmente de Sandra.

También vemos un claro caso de actores sin el uso de la violencia, como son las defensoras de derechos humanos y las líderes comunitarias. Ellas también, son un caso de víctimas, al ser acosadas sexualmente para conseguir que permanezcan en silencio.

Es una clara violación de los derechos humanos.

Personalmente pienso que nadie debería pasar por eso, y nadie se lo merece.Tampoco entiendo como la justicia no puede hacer nada al respecto, tiene que ser tan duro pasar por algo así. Encima, cuando gente como las defensoras intentan ayudar, no hacen más que salir perdiendo, agrediéndolas a ellas para que no se lo cuenten a nadie y permanezcan en silencio.

Ninguna mujer se merece pasar por esto, y menos aún que haya gente que piense que si, y que sea solo por el hecho de serlo.

Laia Soler Izquierdo (4t ESO A)

LES ONG RETIREN PERSONAL DE DADAAB

Metges Sense Fronteres 

Dues treballadores de Metges Sense Fronteres han estat segrestades a Kènia, això ha provocat que les ONG i les agències de l’ONU hagin decidit reduir o interrompre la feina als camps de refugiats, encara que mantenint els serveis bàsics. Les treballadores estaven negociant amb els líders locals detalls sobre les obres d’un nou dispensari a Ifo quan van ser atacades.

Es pot veure com les ONG que intervenen en els conflictes poden ser víctimes d’un dels bàndols tot i no actuar amb violència. També ho són les persones que hi ha vivint en els camps de refugiats. El personal de Metges Sense Fronteres són considerats actors en aquest conflicte, encara que no fan ús de la violència, pel fet d’ajudar els refugiats.

Les ONG estan per ajudar i no és just que voluntaris que no tenen cap obligació d’estar allà, hagin de sofrir atacs. Tot i això, penso que no s’haurien de retirar.

Andrea Huertas, Ona Roca i Laia Soler (4t. A ESO)