El dia 6 d'abril del 1994, un avió Falcon-50, regal del govern de François Mitterrand, comença el descens a l'aeroport de Kigali. A l'avió hi viatgen deu persones, entre les quals hi ha el president de Ruanda, Juvénal Habyarimana, i el president de Burundi, Cyprien Ntaryamira. Vénen de Dar es Salaam, on han participat en les converses de pau amb la guerrilla ruandesa a l'exili, el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Després de quatre anys de guerra s'ha arribat a un acord polític entre les dues parts. Quan l'avió vola a tres-cents metres d'altitud i està a punt d'entrar a la pista d'aterratge, dos míssils terra-aire esclaten contra l'aparell.
El magnicidi és el primer acte d'una maquinària genocida que significarà la mort de més de vuit-centes mil persones, la presa del poder per part de la guerrilla de l'FPR i la tardana intervenció militar francesa -quan feia tres mesos que duraven les massacres- coneguda com l'operació Turquesa. La intervenció tenia la intenció de protegir la població civil, però finalment va protegir la fugida del govern i l'exèrcit ruandès amic i, amb ells, els genocides, fins als camps de refugiats de l'exterior del país.
La caiguda de l'avió presidencial ha estat sempre considerada com "el senyal" que va posar en marxa un projecte criminal perfectament preparat des de les institucions de l'estat, especialment pels sectors radicals del poder hutu i elits del govern que no volien cedir el poder. L'any 1998, però, va començar a circular una versió segons la qual l'avió presidencial no l'havien eliminat els hutus -o els belgues o els francesos-, sinó que ho havia fet la guerrilla tutsi de l'FPR, dirigida per l'actual president, Paul Kagamé, amb la intenció d'obtenir una victòria total en la guerra, sense haver d'acceptar els acords de pau que els comprometia amb Habyarimana.
Aquesta versió tenia com a font principal un informe secret de l'ONU redactat per un investigador del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda. El jutge francès, Jean-Louis Bruguière, va rebre aleshores l'encàrrec de fer-ne una investigació oficial que va concloure el 2006 amb una acusació contra Kagamé i una ordre de detenció contra els seus col·laboradors. L'ordre va significar la ruptura de relacions entre França i Ruanda. Fins que l'any passat, Sarkozy va visitar el país per entonar un mínim mea culpa per la responsabilitat "que hagués pogut tenir". Aquest any Kagamé li ha tornat la visita. Entremig, Sarkozy va prometre a Kagamé una nova investigació judicial sobre l'assumpte de l'avió. El dia 9 de gener es van publicar unes conclusions totalment diferents. Kagamé queda així fora de dubte i les relacions entre els dos països reestablertes.
La supremacia dels polítics
Així es demostra que una altra vegada la política passa per sobre de la veritat. Ataqués qui ataqués l'avió, queda encara molt per explicar. Per exemple, la responsabilitat francesa en les massacres, una responsabilitat que inclou la formació i promoció dels militars, i la responsabilitat, també, internacional, perquè se sabia perfectament el que "s'estava preparant". Per exemple, les despeses militars amb crèdits de l'FMI -com la compra de 500 matxets!- I la manera de governar avui de Kagamé, en què els resultats electorals absoluts són només un senyal de com les víctimes silencioses són, sempre en nom de l'estat, utilitzades i manipulades. Se'ls segresta el dol, se'ls roba la memòria i la paraula.
